Ya he plantado la primera nariz!

CC ONG Ayuda al Desarrollo y Taller de Somnis per fer realitat ya ha plantado su primera nariz en Palestina Después de casi 10 días sin poder ponerme la nariz y de sentirme sin fuerzas ni demasiada ilusión hoy soy un poco más niño, más persona, más feliz. Hoy 10 de abril de 2010 he podido actuar en la escuela AL-AHAD en Kalandia, en una pequeña población a 25 minutos de Jerusalem cerca de Ramalla. Es la parte del West Bank que incluye ciudades como Hebrom, Jericó, Bethlem o Nablus más al norte. Lo increíble de la situación es que este pueblo palestino tiene un check point (control militar) por donde tienes que pasar ya que el resto del pueblo palestino está rodeado por un muro de unos 680 quilómetros y que separa a unos 280.000 palestinos de su casa. Lo más vergonzoso es que cada día los miles de padres, madres e hijos que tienen que ir a trabajar, estudiar o a ver un familiar, tienen que denigrar su condición humana pasando por una especie de campo de concentración con rejas, torres de control y máquina detectora de explosivos. Además si los militares que se esconden tras unos gruesos cristales anti-humanidad quieren, a gritos, como hoy he vivido esta tarde, no dejan pasar a un joven porque no les gusta su actitud, mirada o su color de pelo. ¡No pasas! Supongo que en Gaza el Check Point debe ser más terrible… Yo sólo he pasado hoy, pero mañana vuelvo para una reunión con el director administrativo del Hospital de Ramalla para actuar allí. También gracias a la colaboración de Aiman, un señor palestino, hemos concretado actuaciones en un orfanato y en una escuela Israelí de Jerusalem. Hoy Aiman me ha presentado a su familia y creo que es una buena persona… Mi objetivo prioritario sigue siendo Shifa, Hospital en Gaza, a pesar de la dificultad. De hecho una persona que trabaja con Eduardo Reneses, me comentó el otro día, con confianza, que me olvidara de Gaza. Pero yo soy payaso y no sabe que no tengo entendimiento ni que me rindo tan fácilmente Bien, perdonad esta vomitada pero necesito sacar tanta mierda que siento y vivo, pero qué haríamos si no supiésemos acumular esta rabia positiva para poder, con más fuerza, continuar haciendo realidad todos los sueños de los que no pueden ni dejan soñar. Un abrazo y gracias por estar a mi lado y ayudarme a seguir soñando que un mundo mejor es posible. Siempre adelante. Un Payaso cabreado pero feliz. No padezcáis y gracias por todo.

CC ONG Ajuda al Desenvolupament i Taller de Somnis per fer realitat ja ha plantat el primer nas a Palestina. Després de quasi 10 dies sense poder posar-me el nas i de sentir-me sense forces ni massa il·lusió avui sóc una mica més nen, més persona, més feliç. Avui 10 d’abril de 2010 he pogut actuar a l’escola AL-AHAD a Kalandia en una petita població a 25 minuts de Jerusalemt i a tocar de Ramalla. És la part del West Bank que inclou ciutats com Hebrom, Jericó, Bethlem o Nablus més al nord. L’increïble de la situació és que aquest poble Palestí té una check point (Control militar) per on has de passar ja que la resta del poble Palestí està envoltat per un mur d’uns 680 quilòmetres i que separa a uns 280.000 Palestins de casa seva. El més vergonyós és que cada dia els milers de pares, mares i fills que han d’anar a treballar, estudiar o a veure un familiar, han de denigrar la seva condició humana passant per una mena de camp de concentació amb reixes, torres de control i màquina detectora d’explosius. A més si els militars que s’amaguen darrera uns gruixots vidres anti-humanitat volen, a crits, com avui he viscut aquesta tarda, no deixen passar a un jove per què no els agrada la seva actitud, mirada o color de cabells. No PASSES! Suposo que a Gaza el Check Point deu ser més terrible….. Jo només l’he passat avui, però demà torno per una reunió amb el director administratiu de l’Hospital de Ramalla per actuar-hi. També gràcies a la col.laboració d’Aiman, un senyor Palestí, hem concretat actuacions a un Orfanat i a un escola Israelí a Jerusalem. Avui Aiman m’ha presentat a la seva familia i crec què és una bona persona….. El meu objectiu prioritari segueix sent Shifa, Hospital a Gaza, malgrat la dificultat. De fet una persona que treballa amb Eduardo Reneses, va comentar-me l’altre dia amb confiança que m’oblidés de Gaza. Però jo sóc Pallasso i ell no sap que no tinc enteniment ni em rendeixo tan fàcilment. Bé, perdoneu aquesta vomitada però necessito treure tanta merda que sento i visc, però què fariem si no sabessim acumular aquesta ràbia positiva per poder, amb més força, continuar fent realitat tots els somnis dels que no poden ni deixen somiar. Una abraçada i gràcies per estar al meu costat i ajudar-me a seguir somiant que un món millor es possible. Sempre endavant Un Pallasso emprenyat però feliç. No Patiu i Gràcies per tot.

Advertisement